El repte emocional de la masculinitat contemporània

Durant les últimes dècades, la nostra societat occidental ha evolucionat cap a una major consciència sobre el benestar psicològic. Avui ja no n’hi ha prou amb “resistir” o “tirar endavant”: hem entès que viure bé implica cuidar la salut emocional i disposar d’espais on poder parlar del que ens passa. En aquest nou paradigma, però, molts homes continuen vivint en un terreny ambigu. El món ha canviat, però el model emocional masculí que van rebre no sempre els permet adaptar-s’hi.

La pregunta que se’n deriva sobre aquest tema és simple, però incòmoda:

No em refereixo a converses sobre futbol, feina o política, sinó a parlar de veritat: del que pesa per dins, del que fa mal, de les pors que no tenen nom, de la decepció que es repeteix cíclicament. Els avis haurien respost que tot es resol treballant. Molts pares haurien dit senzillament “aguanta”. Però tu, home adult d’avui, envoltat d’un món en transformació constant, què necessites realment?

La recerca psicològica ens ajuda a entendre aquesta dificultat. La psicòloga Niobe Way va estudiar durant anys adolescents i va observar que els nois expressaven amistats íntimes, vulnerabilitat i afecte profund fins a aproximadament els 15 o 16 anys. A partir d’aquí, la pressió social els empeny a abandonar aquest registre emocional. Encara pesen frases com “no siguis dèbil”, “no ploris”, “espavila”. De mica en mica, el silenci emocional es converteix en una posició defensiva, en una manera de protegir-se d’un entorn que penalitza la vulnerabilitat. Segons la sociòloga Raewyn Connell, la masculinitat hegemònica —el model dominant i tradicional— associa la fortalesa amb el control, l’autosuficiència i la invulnerabilitat. Potser aquest model és més invisible que abans, però encara roman en l’imaginari col·lectiu, en les dinàmiques i creences invisibles que heretem, cegament, dels nostres ancestres.

Si mirem al nostre voltant, veiem un contrast claríssim: les dones —o aquelles persones socialitzades en rols de gènere cuidadors— han tingut, amb més o menys encert, espais per compartir i expressar emocions. S’han reunit a sopars, han conversat llargament en grups d’amigues o per missatge, han normalitzat el fet, tan natural, d’explicar-se. Els homes, en canvi, han après a vincular-se sobretot a través de l’acció: compartir aficions, passar estones junts, fer activitats. Tenen espais de companyonia, però no sempre d’intimitat emocional. És com si el món els hagués dit que poden parlar de tot menys d’allò que realment els passa.

Aquesta manca d’espais interns genera una mena de motxilla invisible que molts homes carreguen sense adonar-se’n. Cada decepció, cada pèrdua, cada expectativa no dita o dolor no expressat es converteix en una pedra que cau dins d’aquesta motxilla. Al principi es pot caminar sense dificultat, però amb els anys el pes augmenta. Un dia, gairebé sense entendre com ni per què, ja no es camina: s’arrossega la vida amb un cansament profund i cada cop més difícil d’ocultar.

El Pere, per exemple, podria ser qualsevol home. Té una feina que, en aparença, funciona; una parella amb qui conviu; una vida ordenada. Però fa mesos que alguna cosa falla per dins. No en diu “tristesa”, perquè no sap si això és el que sent. Només percep una sensació d’enfonsament lent, un pes que el fa caminar més lentament i que li resta energia. A la feina tira, però hi ha dies que la concentració se li trenca. Amb la seva parella la comunicació s’ha anat empobrint i ella, que ha estat molt de temps sostenint el pes de tots dos, ja no pot més. El Pere sent vergonya perquè no sap posar paraules al que li passa i mai ningú li ha ensenyat que això —aquest malestar confús, aquesta solitud interior— és compartit per molts altres homes.

Les dades confirmen que alguna cosa no funciona. L’Organització Mundial de la Salut mostra que els homes tenen taxes de suïcidi molt més altes que les dones, especialment entre els 30 i els 50 anys, però són els que menys busquen ajuda professional. La recerca sobre parelles de John Gottman revela que la capacitat d’un home per reconèixer i regular les pròpies emocions és un dels factors més decisoris per a la satisfacció i estabilitat d’una relació. I la neurociència social ha demostrat repetidament que la solitud i el silenci emocional són estressors biològics: estar desconnectat d’un mateix i dels altres desgasta el sistema nerviós.

Mentrestant, moltes dones acudeixen a teràpia, busquen recursos, s’obren al canvi i a l’autoconeixement. Però no és sostenible —ni just— que assumeixin també la càrrega emocional de la parella. Les relacions modernes demanen que els homes també hi participin activament, que facin el camí de mirar-se, d’entendre’s, d’estimar d’una manera més madura i conscient. No hi pot haver evolució relacional si només una part fa la feina interna.

Però, si tot això és tan evident, per què costa tant que un home demani ajuda?

La resposta resideix en un codi antic que encara funciona dins de molts: si explico el que em passa, és que tinc un problema. Si demano ajuda, és que he fracassat. Si necessito algú, vol dir que no sóc prou fort. Aquestes creences, heretades, silencioses i profundes, limiten i fan mal. Convertir la vulnerabilitat en debilitat és una trampa cultural que impedeix als homes accedir a una vida emocional més plena.

La teràpia, contràriament al mite, no fa les persones dependents. Les fa més lliures. És un espai on posar nom al que passa, ordenar pensaments, integrar emocions, comprendre patrons i, sobretot, aprendre eines per viure amb més claredat i menys pes. No és un lloc per “trencar-se”, sinó per endreçar-se.

Som éssers interdependents. La fantasia de ser completament autosuficients és només això: una fantasia. Cap humà no està dissenyat per resoldre-ho tot sol. I si el món d’avui ens reclama alguna cosa, és precisament aquesta: homes que sàpiguen sostenir-se emocionalment, que no tinguin por d’escoltar-se, d’estimar, de parlar, d’obrir-se.

Necessitem homes disponibles —per ells mateixos, per les seves parelles, per les seves famílies i per la comunitat. Homes que entenguin que la valentia no és aguantar en silenci, sinó atrevir-se a mirar endins. Homes que aprenguin allò que no van rebre a les llars ni a l’escola: la capacitat d’estar presents d’una manera honesta, madura i humana.

La bona notícia és que això es pot aprendre. Es pot entrenar. Es pot construir. I comença, senzillament, parlant. Trencant la inèrcia. Donant el primer pas que diu: “no vull sostenir aquesta motxilla sol”. Quan un home diu això, no perd força. La recupera.

Equip de LaSaladeSer