Per què constel·lar? Tot el patiment que sentim està vinculat a algú altre

Les Conste·lacions Familiars ens ajuden a desbloquejar, transformar i sanar patrons heretats per connectar amb el benestar 

Entrevista a Laura Varela Pelegrí, fundadora de LaSaladeSer. Terapeuta Gestalt especialitzada en Sistèmica i Salut, formada en Psicologia Integrativa, Treball corporal, abordatge del trauma, facilitadora de Constel·lacions Familiars. Des de 2007 acompanya  persones, parelles i famílies. 

Laura, com explicaries des de la teva vivència personal què són les Constel·lacions Familiars a algú que mai n’ha sentit parlar?

Una constel·lació és una configuració d’elements, normalment persones, que participen en el taller i hi col·laboren tot i no conèixer el client. Aquesta configuració mostra de manera sorprenentment clara la forma que té el problema, el símptoma o la dificultat que el client planteja. A partir d’aquesta primera visió, es va desplegant un camí de solució que el client moltes vegades no havia estat capaç ni d’imaginar, i busquem el millor lloc possible per a tots els integrants del sistema familiar.

Les persones som éssers relacionals; tot el patiment que sentim és de caràcter relacional, totes les emocions estan vinculades amb algú altre, sigui present, passat o una invenció. Tot i que algunes persones s’esforcen per ser autosuficients i veure la seva vida com una autoconstrucció, la realitat és molt diferent. Trobar alleugeriment en això implica mirar, veure i abraçar el que És tal com És, ja que sovint intentem retallar de la nostra vida la persona que ens va fer mal, vivint com si no hagués existit. 

Quan ens posem en una posició per sobre o per sota del que ens correspon, el desordre comença i apareixen les dificultats. També veiem com aquestes dificultats es transmeten generacionalment en espera que algun membre de generacions posteriors les resolgui. 

Així, per exemple, una neta pot estar vivint situacions que s’han repetit al llarg del seu sistema familiar i llinatge femení, sense entendre’n l’explicació ni la solució. Aquesta solució passa per reconèixer i ordenar el que no ha estat reconegut ni mirat. Aquest és el treball de les Constel·lacions Familiars.

No és fàcil entendre ja que estem parlant a l’intel·lecte, i aquest treball busca comprendre i no entendre. La millor manera de conèixer és assistint a un taller.

Moltes persones aconsegueixen fer moviments profunds interns de comprensió només per assistir a un taller, sense fer la seva constel·lació. Podem explicar-ho dient que els assumptes humans en el fons són iguals ens tots nosaltres; les neurones mirall, responsables de l’empatia i de l’aprenentatge col·lectiu, faciliten que aquest procès es doni.

Quin tipus de situacions o inquietuds personals poden abordar-se en una sessió de Constel·lacions? Quines són les més recurrents segons la teva experiència?

Qualsevol experiència humana té cabuda en les constel·lacions. Les situacions són molt diverses. Et podria dir que hi ha clients que venen amb les coses molt clares i d’altres amb sensacions molt vagues i confuses, que aconseguim aclarir. Alguns dels assumptes que habitualment treballem són:

  • Relacions de parella, relacions pares i fills, entre germans…
  • Culpa i sentiments de deute
  • Pèrdues i  dols
  • Conflictes entre el sistema familiar d’origen i el sistema familiar actual
  • Adopcions: implicacions i conseqüències. Noves famílies, nous models i famílies reconstituïdes
  • Malalties físiques i trastorns mentals, adiccions..
  • Autoestima, tristesa, depressió… Ràbia, gelosia, angoixes, pors…
  • Conflictes entre parts de nosaltres mateixos
  • Dificultats d’aprenentatge i rendiment en nens d’edat escolar
  • Immigració i integració
  • Temes relacionats amb la professió. Èxit, fracàs. La relació amb els diners. La professió i la vocació 

Com influeix el nostre sistema familiar en les decisions i els patrons que vivim avui?

Potser cal preguntar-nos primer què és el que aglutina una família. Potser podem recordar com ens sentíem en relació amb la família que ens ha tocat, durant els primers anys de vida. La gran majoria, abans dels 4 anys, si aconseguim tenir-ne memòria, vivíem la família com a part del “jo”. No hi havia encara la consciència de que  el “jo” és diferent de la mare, el pare, la família o el món. El fill, s’integra en la família de manera total i rotunda, està disposat a donar la vida si cal per “salvar” o fer més feliços els altres (pares i germans). La seva naturalesa és completament amorosa. Serà més endavant que començarà a estructurar el seu caràcter (que no és altra cosa que una cuirassa defensiva) i l’allunyarà d’aquest sentiment de pertinença inicial, on l’important era el grup, la família i la pervivència d’aquesta estructura més gran.

Tot això per explicar que, per amor o desamor, prenem decisions i posicions vitals que creiem que són preses des de la llibertat personal, però sovint estan íntimament lligades al sistema familiar. En cada taller, a part d’atendre l’assumpte que porta el client, ens ocupem de fer pedagogia perquè totes les persones que participen comprenguin aquestes dinàmiques en que tots nosaltres estem implicats. Moltes persones aconsegueixen fer moviments profunds interns de comprensió només per assistir a un taller, sense fer la seva constel·lació. Podem explicar-ho dient que els assumptes humans en el fons són iguals en tots nosaltres: les neurones mirall, responsables de l’empatia i de l’aprenentatge col·lectiu, faciliten que aquest procès es doni.

Sovint són els conflictes dels nostres pares, els problemes conjugals, els que solen traslladar-se als descendents d’un sistema familiar. Podem, com a societat, prendre consciència i tallar aquests tipus de problemes d’arrel per a les futures generacions?

Només posant-nos en la pell dels fills podem fer-nos sensibles al patiment que generem com a pares o parella. Ho fem, per exemple, quan minimitzem la sensibilitat de les criatures que estan aprop mentre nosaltres discutim, o ens ignorem, o construïm murs, o incorporem els fills al nostre bàndol en contra de l’altre progenitor. 

Quan ens tanquem com a adults a l’amor de parella i ens nodrim de l’escalforeta dels nens, tot això acaba sent excessiu per ells. Són dinàmiques cegues que no miren pel benestar autèntic del fill. El fill, per definició, és meitat papa, meitat mama, sístole i diàstole, i no és bo per a ell prendre part ni activa ni afectiva dels assumptes dels pares. Evidentment, excloc d’aquesta reflexió els pares amb greus patologies mentals o relacionals. Segurament, si poguéssim constel·lar-los, veuríem com ells mateixos també van ser víctimes del què ara en són agressors, o veuríem com la situació de violència es va produir en la generació dels avis o besavis, saltant-se la generació anterior, la dels pares, cosa que dificulta la comprensió lògica de la situació actual. Aquest salt és molt freqüent. 

Estem assedegats de contacte segur, d’afecte sincer, d’abraçades sentides, de mirades tendres i de tornar a confiar en què podem orientar-nos a la vida des del cor, amb tota tranquil·litat.

Què pot experimentar una persona durant i després d’una sessió? Hi ha algun canvi típic que solen relatar? 

Algunes frases testimonials són:

“Ara torno a ser jo mateixa”.

“No ho havia vist mai des d’aquest punt de vista”.

“Feia anys que no sentia el meu cor ple d’amor i compassió”.

“Sigui com sigui, tinc la certesa que tot anirà endavant, he recuperat la confiança”.

“Ara entenc els meus pares”.

“Ara ho hauria fet tan diferent… alhora veig que hi soc a temps per una disculpa sincera”.

“Em sento més part que mai dels meus”.

“No vull jutjar mai més, veig la meva arrogància i superioritat”.

“Gràcies, gràcies, gràcies, ara ho comprenc i estic en pau”.

 

És necessari conèixer molts detalls sobre la pròpia família per participar en una Constel·lació?

No, la informació important apareix durant la constel·lació. Els detalls no són importants, i molt menys les opinions o els judicis. El que ens interessa veure són les dinàmiques i en quin punt l’amor va quedar interromput. Encara que la consciència humana i la moral vagin en una altra direcció, el que ordena i permet que el flux vital es restauri segueix un altre camí. Aquesta és la meravella d’aquest abordatge terapèutic.

Com i on comença la part més mística d’una Constel·lació?

Per a mi, l’expressió màxima de l’espiritualitat és el que passa a la sala. Venen persones que no es coneixen de res, i al cap d’una hora ja hi ha una connexió, obertura i entrega que per a moltes persones és extraordinària. M’alegra enormement perquè estem assedegats de contacte segur, d’afecte sincer, d’abraçades sentides, de mirades tendres i de tornar a confiar en què podem orientar-nos a la vida des del cor, amb tota tranquil·litat.

Hi ha algun cas o experiència que hagis viscut com a terapeuta que t’hagi impactat especialment i que puguis compartir?

Em segueix meravellant les retrobades entre persones que feia molt que no tenien contacte i, de cop, després d’una constel·lació, hi ha una trucada inesperada que posa la relació en marxa de nou. Estic seguríssima que, quan aconseguim pensar i sentir internament a l’altre amb comprensió i amor, quan ja no el jutgem i quan sentim el veritable desig que li vagi bé a la vida, encara que això l’allunyi de mi, l’altre persona “ho nota”, la relació es pacifica i esdevé una nova oportunitat. Com veiem, sovint la feina prèvia és individual.

Què diries a aquelles persones que se senten intrigades, però tenen dubtes o fins i tot por d’obrir-se a aquesta experiència?

El dubte permet mantenir un equilibri paralitzant entre dues parts en conflicte: la que vol i la que no vol. Obrir-se i tancar-se. Pensar i sentir. Entendre i comprendre. Aquestes persones tenen la possibilitat de fer un pas més, sortir del bloqueig, tenir l’experiència real, elaborar-la per si mateixes i només després podran tenir criteri per posicionar-se.

Jo mateixa, en una situació com la que planteges, em puc sentir així. Davant allò que no coneixem, se’ns presenta un buit d’informació experiencial i el que fem és omplir-lo d’opinions alienes, prejudicis, pors…  Actualment, em deixo inspirar per la curiositat o la intriga, com dius tu, i em moc acompanyada d’aquesta por transformada en prudència. Sé que, si alguna cosa no em va bé, em cuidaré. Això és el que els recomanaria a aquestes persones, a part de dir-los que jo tinc el gust i la responsabilitat com a constel·ladora de vetllar per tots els participants, tant els que venen a fer el seu treball com els assistents. Tots som importants i necessaris en igual grau.

Vols constel·lar o participar d’una sessió de constel·lacions familiars? Fes click aquí per veure el nostre calendari.

Si vols rebre informació de l’activitat de LaSaladeSer, subsriu-te al nostre butlletí de notícies mensual!